dilluns, 30 de setembre del 2013

PICA D'ESTATS (3.140,50 m.)




El grup al cim.



El padri de la placa.


La placa al sostre de Catalunya

PICA D’ESTATS (3.140,5 m.)
Col·locació de la Placa del 100tenari
al Sostre Comarcal del Pallars Sobirà
28 i 29-9-13
Per: Rosa Maria Soler



Les pèssimes previsions meteorològiques, que auguraven dos dies passats per aigua, no van aconseguir que ens féssim enrera i una colla de 12 esforçats  “valedors de la causa de les Plaques” ens vam trobar dissabte al matí  a les Quatre Carreteres, vora de Tona per esmorzar: En Miquel Budí, la Mari Guillen, l’Enriqueta Artó, en Toni Villena, l’Enric Boix, en Lluis Torruella, l’Albert Rico, en Miguel i la Laura Peinado, en Pere, el nostre amic granadí Migue Rodriguez i jo mateixa.
Després d’esmorzar vam continuar viatge cap a la Cerdanya per la Collada de Tosses, per entrar a França per Puigcerdà.  Fent via cap a l’Arieja, ens trobem amb el túnel de Puimorenç tancat per obres. Cal doncs passar pel coll, per anar cap a Ax les Termes i Tarascon, on s’agafa el trencall que, passant Per Vicdessos i Auzat, ens portarà fins l’aparcament de l’Artigue, punt de partida del camí per accedir al Refugi de Pinet.
De moment no plou ni sembla que ho hagi de fer, i després de dinar a les taules que hi ha al propi aparcament, comencem la llarga pujada cap el Refugi  passades les 2 del migdia.  Com que ens esperen 1.070 m de desnivell, els que ja tenim una edat (que som majoria a la colla) ens ho prenem amb calma. El sopar al Refugi és a les 7 del vespre i per tant no cal córrer...
Pugem primer per una bonica fageda amb un camí ben marcat que va fent ziga-zagues.  Quan s’acaba el bosc, sortim a una zona de prats i fem una parada vora una borda, per recuperar la bufera i menjar una miqueta.  No hem fet encara ni la meitat del desnivell i aviat continuem pel camí que en continua pujada ens acosta fins al peu del grau de roca sobre el qual està situat el refugi, que resta amagat.   La pujada d’aquest últim tram és feixuga, pel fort pendent i l'accidentat del terreny, però finalment ara uns, ara altres, tots anem fent cap a l’Estany de Pinet, vora del qual es troba el refugi, que no es veu fins que hi ets ben bé a tocar.
Com que demà dia 29 és Sant Miquel, a l’hora de sopar els 3 Miquels de la colla ens conviden a vi.   Un cop tips i recuperats, cap a les 9 del vespre, alguns ja comencem a desfilar cap a dormir, mentre uns altres encara resten al menjador, xerrant o jugant amb algun  joc de taula.
Estem sols en una habitació i ens sentim per tant molt còmodes.   No obstant costa de dormir, per les fortes ventades que es senten i que ens fan témer pel temps de l’endemà. Apart d’això no hi pot faltar l’acostumat concert de roncs, que encara que són tots responsabilitat de la nostra colla, no deixen de fer la guitza...
Quan l’endemà ens llevem, una mica abans de les 7, els primers que treuen el cap ens diuen que el cel està tapat i cau alguna goteta.   Per sort, al cap de poca estona comencen a obrir-se clarianes i es veu la lluna.  A més ha parat el vent.  Que més volem?
Esmorzem i quan sortim, el cel és ja ben blau i el sol il·lumina les puntes més altes dels cims.  Això promet!!  
Sense presses, anem seguint el camí gairebé sempre en forta pujada.  Deixem a la dreta l’enclotat Estany d’Estats i ens enfilem fins el de Montcalm.   Un xic més amunt parem a fer una ganyipada, mentre observem que les boires, que fins fa poc eren al fons de les valls, comencen a enfilar-se i a convertir-se en núvols.    De totes maneres de moment no són prou grossos per tapar el sol, i encara ajuden a fer més bonic el paisatge de muntanyes que ens envolta.
Tot travessant algunes congestes continuem pujant fins que ja veiem a la nostra dreta el camí que ve del Port de Sotllo i que s’ajunta amb el nostre.   Una última i forta pujada ens porta fins al Coll de Riufred, entre la Pica del Montcalm.  Fem una altra aturada per reagrupar-nos i fer un mos.   Ara sembla que els núvols van guanyant la partida i alguna boira s’enganxa de tant en tant al ja proper cim de la Pica.  De totes maneres no plou i ara ja tenim coll avall que ens en sortirem de posar l’última placa del 100tenari.
Fem l’últim tros fins al cim tot creuant-nos amb nombrosos grups que ja en baixen.  Hi arribem finalment passades les 12 del migdia ben contents d’haver-ho aconseguit.  
Les nuvolades van i venen i ens deixen veure a estones els propers cims: el Sotllo, el Verdaguer, el Montcalm, el Canalbona, i als nostres peus els Estanys de Sotllo per una banda i un trosset del de Riufred, per l’altra....   No ens podem queixar, si tenim en compte que la previsió era de pluges!
Posem mans a l’obra i aviat trobem un bon emplaçament per la placa, just a tocar de la creu.  Entre 3 o 4 “traçuts” ben aviat la tenim posada.  M’emociona pensar que per fi amb la col·locació d’aquesta placa s’ha pogut completar la idea de portar el nom de l’Agrupa al tots i cada un dels sostres comarcals de Catalunya, que l’Eduard i jo vam proposar pel Centenari.
Tots ens felicitem per l’èxit i després de les fotos de rigor, aviat comencem la tornada, ja que la baixada és llarga i els núvols cada cop són mes grossos i espessos.  No obstant en arribar al collet, encara  ens resta una mica d’alè per pujar al proper Pic Verdaguer.  Ja que som aquí dalt, val la pena aprofitar per fer un altre “3.000” amb tant poc esforç afegit.
Ens acomiadem de cinc companys que han de baixar avui fins al cotxe per tornar a Barcelona i s’avancen per fer la baixada més ràpidament.   La resta tenim un dia més de coll i tornarem a fer nit al Refugi, per baixar el dilluns.  Així evitarem fer 2.000 m. seguits de baixada (excessius pels genolls quant hom ja té una edat...).
Anem baixant poc a poc sota els núvols que tan aviat deixen  anar alguna goteta, com deixen passar una ulladeta tímida de sol.    Més tard però les gotetes van augmentant fins a convertir-se en pluja fina però constant, que ja no ens deixarà fins al Refugi.    
Podeu comptar com ens vam “divertir” baixant per un terreny tant pendent i amb aquelles pedres i lloses que hi ha per tot arreu... ara ben mullades.    Si ja els meus genolls em fan anar de corcoll només faltava això. La meva baixada (i la dels pacients companys que em van fer costat), va durar gairebé tant com la pujada.   En fi... és allò que diem sempre que la vida del muntanyenc es molt dura!!!
Al Refugi, un cop posades a assecar les motxilles i les jaquetes, prenem una cervesa o alguna beguda calenta, a gust de cadascú, per fer temps per l’hora de sopar.    Segueix plovent i pensem en els companys que han marxat tot comentant, quina remullada hauran entomat els pobres fins a arribar als cotxes.
Avui com que som els únics que sopem al Refugi, el guarda ens cuida una mica més i el sopar es un xic més abundant que el del primer dia.
Després de sopar, passem comptes amb el guarda i anem cap a dormir.  Segueix plovent.... a veure que passarà demà.
Oh sorpresa! Ens llevem sota un cel ben net.  Visca! Ja que toca fer els 1.070 m. de baixada, al menys que no plogui.     
Després d’esmorzar, fem la tornada per un camí diferent al de la pujada.  Sembla que es per on pugen les mules que duen l’avituallament al Refugi.   Fa més volta, però es més suau.  Passa per la dreta de la vall, per anar a trobar l’Estany Sourd , que té un bonic i cuidat refugi a la vora.  Resta però tancat amb pany i forrellat i no podem veure com és per dins...
Retrobem el camí d’anada prop de la borda on ens havíem aturat en pujar i ara ho tornem a fer.   Mengem una mica i apa...  de nou avall cap el bosc i fins a arribar a l’aparcament.  Quan hi arribem, surt del cotxe de l’Enric un fuet i de la motxilla d’en Toni una llauneta d’olives.  Renoi quin vermutet!
Ens canviem de roba i anem a dinar al Xalet de la UEC de La Molina, on en Marçal i la Laura ens tenien preparat un dinar que hi cantaven els àngels.
No voldria acabar sense agrair a tothom la col·laboració i l’assistència a les sortides de les Plaques als Sostres Comarcals.   La placa al cim més alt de Catalunya, ha estat un digne “final de festa”.  Entre tots ho hem aconseguit!

divendres, 12 de juliol del 2013

PUNTAL DELS ESCAMBRONS (500m




 

 

 

SECCIO DE CAIAC
29 i 30-6-2013
Placa al sostre comarcal del Segrià


El passat dia 29 de juny, la Secció de Caiac va organitzar una sortida per col·locar la placa del 100tenari, al sostre comarcal del Segrià.
Ens trobem a la plaça Espanya en Santi, l’Anna, l’Oliver, en Juan Carlos i jo mateixa,  i després de passar pel Garraf a buscar els caiacs, marxem cap a Lleida i Almatret, poblet situat a l’extrem SO de la comarca, a tocar de la Ribera d’Ebre i de l’Aragó.
Per evitar de passar una bona calorada, teníem previst fer “l’excursió” cap al tard i per això vam arribar a Almatret cap a les 7 de la tarda.    A  l’hora de la veritat però, resulta  que l’accés al “cim” es pot fer per una ampla pista, ja que tota la zona es plena de molins de vent.  Total, que vam arribar fins al peu mateix del vèrtex geodèsic amb el cotxe.... i el remolc amb els caiacs i tot.   El vèrtex es curiós per què està elevat a uns 5 metres del terra, sobre un pilar fet d’obra i s’hi pot pujar per una escala de gat.
Després d’ admirar la bonica vista cap al Riu Ebre i el pantà de Ribarroja, vam posar mans a l’obra i ben aviat vam tenir col.locada la placa i fetes les fotos de rigor.
Ara tocava anar a cercar el càmping per passar la nit i... renoi!!! això si que vaser complicat.  Malgrat que  el camping quedava gairebé en línia recta davant per davant del cim, per arribar-hi calia fer una considerable volta per carretera passant per Flix i Ribarroja i a partir d’aquí fer un munt de kilòmetres per una carretereta plena de corbes, pujades, baixades, entrades i sortides, que després d’arribar prop de la Pobla de Massaluca ens va portar fins a la vora del Matarranya on es troba el camping.  Això si el paisatge era bonic.
Al camping ens trobem amb El José, la Ramoni i el seu fillet Hugo, d’un any i mig (tot un campió de caiac ... i de xerrar).
Després d’un soparet a la terrasseta del bungalow (envoltats de mosquits de totes menes), vam anar a dormir.
L’endemà després d’esmorzar i ja amb els caiacs, vam sortir del càmping tirant amunt pel Riu Matarranya, fins que aquest deixa de ser pantà per convertir-se en un preciós riu d’aigua transparent, amb unes boniques platgetes de petits còdols.
Després d’una parada i un bon bany, tornem enrera i passant novament per davant del càmping tirem avall fins a arribar al que es la confluència amb l’Ebre.   Passem sota curiós pont de ferrocarril mig enderrocat, que s’inicia en un túnel en una paret i després per un grandiós edifici abandonat que era l’antiga estació de Faió, poble que va quedar negat pel pantà i va ser construït de nou en un terreny mes elevat.     Finalment arribem al punt “estrella” de la zona,  on el campanar de l’antic poble emergeix de l’ aigua, força ben conservat amb rellotge i tot. 
Després de fer la volta al campanar, volem buscar una zona per parar i menjar una mica, però en aquest punt les vores del pantà son abruptes o plenes de canyes i vegetació.    Tirem enrera i ara agafem el braç del pantà que segueix l’Ebre, on segons en Santi hi ha bons punts per parar.   Portem ja una bona estona i no trobem res...  Jo com que soc poc experta en això del caiac, ja començo a necessitar urgentment un descanset....   Finalment trobem un bon punt per parar, amb arbres i tot que fan una ombra fantàstica.
Llarga parada, menjar, banyet  etc.,  tot amenitzat pel petit Hugo que no para de jugar, menjar i parlar.  Ell està ben descansat, per que ha fet bona part del recorregut dormint.
N’hi ha un parell que no en tenen prou encara i tiren un tros mes.  Ens diuen que hi estaran poca estona, però a quan ha passat mes d’una hora i encara no han tornat, comencem a pensar que han trobat algun “bareto”  i s’estan prenent una cerveseta...
Quan finalment apareixen emprenem la tornada.  Alguns companys van a fer encara una volteta mes, però jo ja en tinc prou i prefereixo reservar forces per poder tornar amb dignitat i me’n vaig amb els que van directes al camping.
 

dilluns, 15 d’abril del 2013

TURÓ DE L'HOME (1.706,4 m.)

La tripleta de padrines
 
LA PLACA COMARCAL A LES AGUDES I TURÓ DE L’HOME

Per: Cata Rodríguez

Aquest cop hem fet el 2 x 1; o sigui dues plaques per una excursió. Així el passat 14 d’Abril, diumenge, 14 excursionistes varem emprendre el camí dels Passavets, per tal de muntar dos cims propers de 1706 metres d’alçada, tots dos dins el Parc Natural del Montseny i sostres comarcals del Vallès Oriental i la Selva.
Primerseguírem el suau camí que puja per la font de Passavets, al Turó de l’Home, tot gaudint d’una fageda encara sense ramar, quatre grèvols, un bosquet d’avets i uns pous de glaç mig enderrocats. Tot seguit muntarem fins l’observatori meteorològic Eduard Fontseré, pare de la meteorologia del nostre país, i que es troba al peu del cim. Amb dos minuts més, el vèrtex geodèsic que assenyala el punt més alt del Vallès Oriental.
Unaire fresc, desprès de la calor de la pujada, ens revifa i ens fa abrigar; i mentre uns reposen forces amb la ingesta de ganyips, en Miquel fa anar la broca per damunt d’un roc planer, on s’instal·larà aquesta placa. El cop de martell de rigor per part, en aquests cas, de tres de les “paganes” de la ferralla, les fotos de rigor amb el banderí de l’Agrupa i amb unes bones vistes dels Pirineus nevats, marxem cap el segon objectiu.
Uns pe la carena i altres de flanc per sota, marxem fins el cim de Les Agudes, on repetim el cerimonial amb la broca, la placa i la foto. El rellotge de sol del cim ens avisa que ja hem deixat el migdia enrere i comencem la baixada fins l’aparcament, on farem un bon dinar al pedrís que hi ha al costat de la font de Passavets. Pop, patates fregides, xocolates,..... i un bon got de vi ajuden a passar el menjar que encara el farem baixar amb un bon cafè al “xiringuito”de Santa Fe.

Barcelona 16 d’Abril de 2013

El grup al cim

LES AGUDES (1.706 m.)

 
La padrina
 
LA PLACA COMARCAL A LES AGUDES I TURÓ DE L’HOME
Per: Cata Rodríguez 
Aquest cop hem fet el 2 x 1; o sigui dues plaques per una excursió. Així el passat 14 d’Abril, diumenge, 14 excursionistes varem emprendre el camí dels Passavets, per tal de muntar dos cims propers de 1706 metres d’alçada, tots dos dins el Parc Natural del Montseny i sostres comarcals del Vallès Oriental i la Selva.
Primer seguírem el suau camí que puja per la font de Passavets, al Turó de l’Home, tot gaudint d’una fageda encara sense ramar, quatre grèvols, un bosquet d’avets i uns pous de glaç mig enderrocats. Tot seguit muntarem fins l’observatori meteorològic Eduard Fontseré, pare de la meteorologia del nostre país, i que es troba al peu del cim. Amb dos minuts més, el vèrtex geodèsic que assenyala el punt més alt del Vallès Oriental.
Un aire fresc, desprès de la calor de la pujada, ens revifa i ens fa abrigar; i mentre uns reposen forces amb la ingesta de ganyips, en Miquel fa anar la broca per damunt d’un roc planer, on s’instal·larà aquesta placa. El cop de martell de rigor per part, en aquests cas, de tres de les “paganes” de la ferralla, les fotos de rigor amb el banderí de l’Agrupa i amb unes bones vistes dels Pirineus nevats, marxem cap el segon objectiu.
Uns pe la carena i altres de flanc per sota, marxem fins el cim de Les Agudes, on repetim el cerimonial amb la broca, la placa i la foto. El rellotge de sol del cim ens avisa que ja hem deixat el migdia enrere i comencem la baixada fins l’aparcament, on farem un bon dinar al pedrís que hi ha al costat de la font de Passavets. Pop, patates fregides, xocolates,..... i un bon got de vi ajuden a passar el menjar que encara el farem baixar amb un bon cafè al “xiringuito” de Santa Fe.
Barcelona 16 d’Abril de 2013

El grup al cim


dimecres, 10 d’abril del 2013

MULLERES (3010 m.)

El grup al cim

TUC DE MULLERES (3010 M.)
Sostre comarcal de la Val d’Aran
6 i 7 d’abril de 2013

 

Per: Rosa Maria Soler

La Secció d’Esquí de Muntanya va organitzar la sortida per col·locar la placa del 100tenari a aquest cim, un dels tres “3000” que són sostres comarcals de Catalunya.
Som una colla de 8 de l’Agrupa: Bernat Ruiz, Arnau Secall, Joan Anguera, Miguel Peinado, Joan Juncosa, Jordi Calafell, Pere Carrascal, i jo mateixa, més la Teresa, una companya del CEC.
Dissabte al matí sortim de Barcelona amb bon temps, però a migdia a Benasc hi neva.  Mentre ens afanyem engolint un plat combinat, sembla que la nevada afluixa, però quan arribem amb els cotxes a l’Hospital de Benasc, torna a nevar amb ganes i fa força vent.   Fem les operacions habituals de canvis de roba, posar botes i preparació de tots els “trapaus”, intentant evitar, sense gaire èxit, que els cotxes se’ns omplin de neu. 
No obstant no perdem la moral, i sortim cap a la Renclusa en mig d’una espessa nevada que no ens deixa en cap moment durant tot el camí.   Encara que ara mateix sembli impossible, confiem que la “meteo” no fallarà i demà tindrem bon dia.
En arribar a la Renclusa quedem sorpresos de la gran quantitat de neu que hi ha, ja que  han hagut d’obrir un “forat”a la neu per fer practicable l’entrada al refugi.
El trobem ple de gom a gom i mentre esperem el nostre torn per sopar, ens instal·lem a l’habitació, on intentem assecar les pells, jaquetes i motxilles.    
Després del sopar i la xerrada corresponent, ens en anem a dormir.  Algú ho aconsegueix ràpidament i amb els seus roncs ho fa més difícil als altres, però uns més i altres menys, finalment podem descansar fins a quarts de 6 que ens sona el despertador.   
Mirem per la finestra i... viscaa!!! està estelat.  Ens vestim, esmorzem i poc després de les 7 ja som a fora posant esquis. El fred es viu, però no fa gens de vent. Quan comencem a caminar, els cims de les Maladetes es comencen a tenyir de rosa. Quina preciositat!
Mentre tota la massa de gent enfila cap als Portillons, nosaltres emprenem la breu, però forta remuntada fins al collet de la Renclusa.   Estem sols (i ho estarem tot el dia) i pugem obrint traça en el gruix de neu caiguda el dia abans.   Un cop al collet i vigilats de lluny per la bonica Forcanada,  traiem les pells per baixar al Pla d’Aigualluts.
Tenim problemes:  Un esqui es nega a estar enganxat a la bota que li corresponen i salta constantment.     El sacrificat vocal, s’ofereix a fer un canvi d’esquís per acabar la curta baixada i així arribem a Aigualluts.  Aquí fantàstica vista de l’Aneto i tota la seva gelera ben blancs i resplendents al sol.  Fa un fred que pela i ens afanyem a tornar a posar pells i també trobar alguna solució pels esquis “rebels”.
Amb un pedaç una mica provisional, comencem la llarga pujada per la Vall de l’Escaleta, per un tub bastant estret, encara que no gaire pendent, que ens durà a una zona molt més planera i ampla, sota el Coll deth Horo.   Com que l’invent no acaba de funcionar, decidim fer una parada, ara que ja ens toca el Solet, per arreglar-ho bé.  La Teresa (molt previsora) treu de tot: eines, cinta americana, baguetes... Amb tot això i les habilitats del Bernat finalment s’aconsegueix que el diantre de fixació s’aguanti.
Continuem la pujada per pendents suaus i amb un paisatge fabulós.  Amb la Forcanada sempre de teló de fons, avancem entre tous de neu impressionants.  Comencem a témer que no trobarem cap pedra al cim per posar la placa!!!   Els mes forts s’alternen per anar obrint traça a la fonda capa de neu nova.
Quan arribem a un nou tub amb traces d’allaus, el passem d’un en un per si un cas  (gat escaldat....).  La llarga ruta alterna els pendents suaus amb zones totalment planes, on a l’estiu s’hi troben llacs.  En Miguel ja pensa en les remades que caldrà fer al tornar... i després d’una estona decideix quedar-se i estalviar forces per  a la baixada.
Després d’aquest punt,  remuntem el tram més pendent que ens durà fins a un pla des  d'on podem veure bé el nostre objectiu, fins ara ocult.  Mirem l’altímetre i... encara manquen 400 m de desnivell!! Això no s’acaba mai.  A partir d’aquí comença una llarga remuntada, suau però constant per una amplíssima pendent que arriba fins al cim. La pujada final es fa dura, per que ja portem un munt d’hores a les cames.
Les últimes llaçades, amb neu més dura, ens obliguen a posar ganivetes.  Deixem els esquis uns metres per sota del cim i acabem de pujar a peu, perquè surten força pedres.  Millor, així no tindrem problemes per posar la placa.    Passades les 2 del mig dia fem cim.  Em sento emocionada:  Fa molt de temps que no feia cap “3.000”.
Les vistes són espectaculars i no ens cansem de fer fotos. Després d’assaborir el panorama, posem mans a l’obra de la col·locació de la placa i la fixem a un gran bloc pla, que ha calgut netejar una mica de neu.  Fem les fotos de rigor i  ens felicitem per l’èxit de la “missió”. Fem un mos i avall que fa baixada. 
Pobre de mi... les meves cames cansades i el tou de neu nova, poden més que les meves ganes: Si m’animo gaire i vull encadenar uns quants girs no trigo a anar per terra i aixecar-se amb la neu tan tova es realment dificultós.   Amb molta paciència per part de tota la colla, que es fan un fart d’esperar-me, anem baixant fins on ens espera en Miguel, que diu que ha fet una bona dormida...
Continuem el descens amb llargues estones de remades a les zones planes.  La baixada fins a Aigualluts es fa interminable. Quan hi arribem, el dia s’ha ennuvolat i el cel és ben gris.   Ara encara manca travessar tot el pla, baixar a la Besurta i tota la pista fins a l’Hospital...  Pràcticament tot planer i amb alguna remuntadeta i tot.  Baixades poques.   Inacablable!!!
Per acabar-ho d’adobar al travessar el pla d’Estanys ens emboliquem per una pista de fons que queda interrompuda per zones d’aigua.  Intentant creuar-ne una:  patatxap!! remullada al canto.   Es tard, fa fresca i vent i estic xopa, o sigui:  no em puc encantar.  L’últim tram el faig el més ràpid que puc (fins i tot algú pensa que m’he revifat!!).
Quan arribem als cotxes són mes de les 8 del vespre, però malgrat el cansament tots estem satisfets d’haver gaudit d’aquest magnífic dia de muntanya, del que segur ens quedarà un record inesborrable
Un sopar ràpid a base de sopa, “bocatas” i plats combinats a Benasque, em treu el fred de sobre i ens retorna a tots les forces per poder fer en condicions el llarg viatge de tornada.

 El padrí

La placa al cim

diumenge, 10 de març del 2013

PUIG D'ARQUES (535 m.)


La padrina
 
 
El grup al cim


UNA NOVA PLACA AL SOSTRES COMARCALS
El passat diumenge 10 de Març, 16 socis, entre ells la “pagana” de la placa, varen muntar al cim de Puig d’Arques de 535 metres, per tal de posar-hi la placa del Centenari que informa que aquest cim,
és el sostre del Baix Empordà. 
I férem la feina amb polèmica, degut a les alçades, doncs diferents mapes donen al cim una mida de 527 metres en comptes dels 535 que segons l’ Institut Geogràfic de Catalunya, sembla que donen  darrerament.  
I més polèmica encara, quan el mateix Organisme dóna, ara com a més alt, el Puig de les Gavarres amb 2 metres més d’alçada.
Clar que el cim disposa d’un dels radars meteorològics de Catalunya, amb una gran torre circular i una gran bola rodona al cap de munt que supera i fa trontollar les mides que es puguin donar d’aquesta muntanya i de les seves veïnes.
Però a banda de controvèrsies, l’excursió per aquesta regió de muntanyes arrodonides i cobertes de vegetació, va tenir el seu encant en la visita a l’antic poble de Santa Cebrià dels Alls, on encara queda, en restauració, una Església, una rectoria i un castell. Aquest bonic indret ens va servir de menjador, a l’hora de  dinar desprès d’una curta, però feixuga excursió per una llarga de pista que ens va apropar a peu del cim.
La pujada final al cim per entre bosc d’alzines, arboç i sureres, fou més agradable i a banda també d’un espectacular mirador de fusta que hi ha al cim i que ens permetí veure els Pirineus i la Mediterrània, també varem poder gaudir del Dolmen d’Arques, unes restes megalítiques força restaurades i que varen ser el “fer boca” a la visita a un altre Dolmen, el de la Cova de la Daina, que férem desprès de dinar prop de la vila de Romanyà i que com a restes arqueològiques té un valor i un entorn més favorable que el d’Arques.
Un dia fantàstic, amb sol i visibilitat ens va permetre gaudir de bones vistes, les Medes, el Montgrí, la badia de Roses, el Montseny i molts altres indrets de l’entorn. Del nord baixaven unes bromes que impedien una vista clara dels Pirineus i que ens van fer témer que se’ns podia espatlles el dinar, però només fou un miratge, de retorn cap a casa els núvols no passaven de l’Alt Empordà. 

 

 

Barcelona a 12 de Març de 2013.


dimarts, 5 de març del 2013

TOSSAL DE LA BALTASANA (1.202 M.)

                                                                                     Els padrins, la família Bou




                                                                                                                                            El grup al cim